El camí de tornada del bumerang estatutari
Està tornant. Qui sigui del Tribunal Constitucional ja ha començat a filtrar als mitjans detalls de les deliberacions. A banda de l’opinió que es pugui tenir de la legitimitat d’aquestes, el fet no deixa de ser tota una demostració del rigor, la imparcialitat i la fiabilitat d’aquest òrgan. Consideracions a banda, l’espectacle promet.
De la primera part del procés se’n van poder extreure dues constatacions:
1. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni fer-se més amable a aquells que expressen una identitat diferent a la marcada pel nacionalisme espanyol.
Està tornant. Qui sigui del Tribunal Constitucional ja ha començat a filtrar als mitjans detalls de les deliberacions. A banda de l’opinió que es pugui tenir de la legitimitat d’aquestes, el fet no deixa de ser tota una demostració del rigor, la imparcialitat i la fiabilitat d’aquest òrgan. Consideracions a banda, l’espectacle promet.
De la primera part del procés se’n van poder extreure dues constatacions:
1. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni fer-se més amable a aquells que expressen una identitat diferent a la marcada pel nacionalisme espanyol.
2. La sobirania recau única i exclusivament en els representants polítics del conjunt estatal. Les parts no tenen res a dir ni decidir sense guanyar-s’ho. I que cadascú ho interpreti com vulgui.
Aquestes sentències es mantindran ben fermes. Ja ha sonat el tret de sortida per a la segona part del serial. Un cop el botí socialista ja ha arribat a Madrid i ha permès la reedició d’un govern socialista, les coses ja poden començar a quedar claretes. És així de simple, el Tribunal Constitucional comença a moure’s un cop no destorba el camí cap a La Moncloa de José Luis Rodríguez Zapatero. És d’una simplicitat capaç de ferir sensibilitats curtides i d’una previsibilitat altíssima.
Caldrà veure quin rang li queda al referèndum. No val la pena preguntar-se si els catalans van decidir quelcom. Qui decidirà serà l’Estat Espanyol a través del Tribunal Constitucional. La validesa de la consulta la determinarà la reacció dels partits catalans davant la previsible desautorització que s’aproxima.
El PSC, per mitjà de José Zaragoza, ha començat a determinar un rumb: no acatar una sentència és un delicte. Després, picaran de peus i faran tot el teatre que calgui per tal de sortir mitjanament ben pentinats a la fotografia, però la realitat previsible és la que ens ha avançat el secretari d’organització del PSC. Una posició que s’anirà estovant però que és i serà dura. La seva “Catalunya optimista” és la que posa l’altra galta amb alegria. I el que es queixi serà acusat de ser un derrotista i de voler enganyar al personal amb propostes inversemblants.
Cal decidir quina legitimitat donem al referèndum. Els alts funcionaris de l’Estat ja han dit la seva. Per això estan aquí. Si els catalans van donar el seu vist-i-plau a un text que malgrat opinions, era intuït com un avenç, i ara l’Estat vol fer trampes i modificar les clàusules del contracte, algú els haurà de defensar. Si creiem en la capacitat del poble català per signar contractes amb l’Estat, no podem deixar de creure en la seva legitimitat per trencar-los. Se’n diu “lògica pura i dura” i ha de marcar un camí alternatiu al que ja ha indicat José Zaragoza.
Com fer-ho és una incògnita que s’anirà resolent tota sola en base a la voluntat política real de les diverses forces polítiques catalanes. De moment es pot fer necessari recordar que de majories possibles al Parlament de Catalunya n’hi ha com a mínim dues, l’actual i un altre. Amb determinades qüestions no s’hi val a jugar i caldria que tothom ho entengués.
Sense una bona gestió de la situació, el bumerang estatutari que va arribar a Madrid i que ha començat el seu camí de tornada cap a Barcelona, ens pot anar a parar al cap amb una potència que podria deixar estabornit a més d’un i amb unes conseqüències pel país difícils de determinar.
Etiquetes de comentaris: estatut, política general
| Permalink | 
